NOUVELLE VAGUE I FREE CINEMA

“La Nouvelle Vague renovó por completo el lenguaje cinematográfico y marcó la forma de hacer cine de la segunda mitad del siglo XX.”

1. CONTEXT HISTÒRIC, CULTURAL I GEOGRÀFIC:

L’any 1958 França va patir una crisis política deguda al conflicte d’Argelia. Durant els anys 1954 i 1962 un milió setenta mil joves van ser enviats a la guerra, aquest conflicte va deixar una secuela en la conciencia social.

L’any 1958 s’aprova el referèndum de la V República. Aquell any Charles de Gaulle és escollit president i això fa que s’accentui la dreta en el govern.

En el 1959 el Centre Nacional de Cinematografía i totes les decisions en política cinematogràfiques passen a dependre del Ministeri d'Assumptes Culturals. Hi ha una ona de cinema jove que reflexa les inquietuds de culturals de la societat. Tot i així el volum de públic i el temps que està en cartelera una película disminueix. Aquesta pèrdua no afecta econòmicament a la producció cinematogràfica ja que augmenta el preu de les entrades i l’estat dona suport econòmic.

L’estat considera el cine part del seu patrimoni cultural per tant desenvolupa una política proteccionista. El 1959 es reforma la llei d’ajuda temporal cinematogràfica gràcies a la qual molts cineastes joves poden portar a terme els seus projectes artístics.

Tot i així aquesta contribució tan gran per part de l’Estat produeix un augment de la censura, la preocupación se centra en les qüestions polítiques i morals. Tot i així, el cinema amb contingut polític augmenta durant els anys setanta.

En aquella època es produeix un canvi de concepte en la producció. Abans de la Nouvelle Vague accedir al món del cinema era una operació molt complicada, en temes legals i de maquinària. En aquest nou corrent la cinematografia agafa un aire més amateur i rejovenit, aquesta és la línia que segueixen les pel·lícules de la Nova Onada.

2. PEL·LÍCULES:

À bout de soufflé (Jean-Luc Godard, 1959).
Bande à part (Jean-Luc Godard, 1964).
Les quatre cents coups / Els 400 cops (François Truffaut, 1959).
The Loneliness of The Long Distance Runner / La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962).

3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS:

Durant dècades, el cine de Hollywood va ser el que va establir els estàndards a seguir. És així com els directors francesos, van adquirir els coneixements cinematogràfics, que van arribar de Nord Amèrica, per després trencar amb totes les regles.

Algunes característiques:

usaven càmeres menys pesades i prescindien de l’ús del trípode, per donar millor dinamisme a les seves pel·lícules.
els directors deixaven en un segon pla , la coherència narrativa
els realitzadors francesos, volien portar un altre cop, l’espíritu artístic que va ser impulsat per directors com D.W.Griffith, en els començaments del setè art.

Les diferents característiques de la Nouvelle Vague i els cançons en el llenguatge cinematogràfic d’aquest moviment fílmic:

Rodar en localitzacions reals:

Els directors francesos preferien rodar en localitzacions reals, ja que d’aquesta manera s’aportava major realisme a la cinta i la llum real aportava un toc més natural i casual al cine.

Els directors es van inspirar en les pel·lícules del neorealisme italià, especialment les de Roberto Rosellini, on s’usava majoritàriament localitzacions reals.

Ex: Truffaut, Los 400 golpes (1959), podem observar el començament d'una seqüència del personatge pels carrers de París.

2. Ús de diàlegs improvisats:

A les cintes de la Nouvelle Vague, era freqüent que el director introduís diàlegs improvisats dels actors. Amb això es volia obtenir una espontaneïtat cap a l'espectador, deixant que l'escena fluís per si sola de manera natural.

Ex: Al final de la escapada (1960), Godard va fer ús de diàlegs improvisats, durant les escenes inicials, a on veiem a Michel conduint un cotxe. O al final de Cleo de 5 a 7 (1962). La directora Agnès Varda, no va planificar bé la seqüència abans del rodatge i els diàlegs van ser modificats sobre la marxa.

3. Produccions de baix pressupost:

La Inversió que es feia en el cine en aquells anys era molt baixa, el que generava moltes complicacions als creadors, per finançar les pel·lícules que volien rodar. S'ha de dir que des de 1947 fins a l'any 1957, les pel·lícules franceses van rebre suports econòmics per part del govern francès. Però en 1957, la televisió va començar a ser cada vegada més popular, per tant, l'assistència els cines van sofrir una disminució dràstica.

Aquest va ser el motiu, pel qual moltes pel·lícules de la Nouvelle Vague, van ser rodades en pisos deixats o que pertanyien a algun familiar del director.

(La falta de medis, podria considerar-se en part responsable de que sovint els creadors tinguessin que veure forçats a ser inventius, i això va portar a que hi hagués moltes innovacions estilístiques dins del cine francès).

4. El so en directe:

El so a les pel·lícules de la Nouvelle Vague es gravava en directe, cosa que era poc habitual en el cine. Podem observar i diferenciar, si escoltem en atenció, varies escenes que s'escolten amb un so fort i altres amb un so més suau.

Ex: la pel·lícula Bande à part del 1964 dirigida per Jean-Luc Godard, a on es pot veure i escoltar música més baixa de so i personatges ballant-la.

5. Càmera a mà:

En la majoria de les pel·lícules de la Nouvelle Vague, podem observar que varies escenes es veuen tremoloses i inestables. Això es devia a que els directors no utilitzaven trípode, ja que d’aquesta forma s’aconseguia una millor flexibilitat a l’hora de rodar un plànol. Aquest recurs també ajudava i permetia al director realitzar una presa que durés més i que seguiria als personatges durant tota l’escena. L’ús d’aquest tècnica era molt més fàcil pels directors ja que al estar gravant en un espai petit i estret, els moviments que podien realitzar les càmeres es veien limitats, i en canvi l’ús de les càmeres a mà era i és més pràctic.

Ex: Aquest recurs ho podem veure a la pel·lícula Al final de l’escapada (1960) de Godard, a on els personatges mantenen una conversa a una sala. Un altre exemples, es pot veure a la pel·lícula Cleo de 5 a 7 (1962) a on veiem en una gran part de la pel·lícula, a la protagonista caminant per els carrers de París.

6. L’ús del jump cut o el·lipsis:

L'ús d'el·lipsis en l'edició de les pel·lícules, és una característica tècnica que es feia servir molt en pel·lícules de la Nouvelle Vague. Els realitzadors francesos no volien seguir els estàndards dels muntatges tradicionals, ja que creien que d'aquesta manera la història superava tota l'atenció deixant de costat totes les característiques cinematogràfiques.

Ex: la pel·lícula de Godard, Al final de l'escapada, en la que hi ha una seqüència a on el personatge de Michel condueix un cotxe robat i veiem com el fons va canviant amb la successió de corts, mentre el personatge segueix mantenint-se en una mateixa posició dins del plànol. Aquest recurs també els permetia, retallar una escena d'acció en vàries parts.

7. L'ús del plànol seqüència:

L’ús del pla seqüencial també és i era una característiques molt famosa i utilitzada en les pel·lícules de la Nouvelle Vague.

Ex: Els 400 cops (1959) tenim un plànol seqüència al final de la pel·lícula, quan Antoine escapa del reformatori.

4. TIPUS DE MÚSICA:

Nouvelle Vague

Bande à part, Jean-Luc Godard (1964): El director musical d’aquesta pel·lícula és Michel Legrand. Neix a Paris l’any 1932 i mor l’any 2019. Va estudiar al Conservatori de París piano i composició i amb només 19 anys ja feia arranjaments per a l’orquestra del seu pare. A partir d’aquí la seva fama va anar pujant fins que al 1956 va publicar l’album I Love Paris que va ser un best-selling (8 milions d’exemplars).

Ha fet les bandes sonores per Agnès Varda, Godard, Jacques Demy…. amb aquest últim creen un estil de comèdia musical a la francesa (Les Parapluies de Cherbourg és el màxim exemplar d’aquesta comèdia musical, de fet va estar nominat a un premi Oscar).

Després d’aquest gran èxit va anar a provar sort a Hollywood, s'instal·la a Los Angeles i allà treballa en moltes bandes sonores però particularment amb la cançó "The Windmills of Your Mind" de la pel·lícula El cas de Thomas Crown (1968) que el farà guanyar l’Oscar a la millor cançó original.

Altres premis:

Oscar a la millor música per la pel·lícula Estiu del 42 (1971), sobretot la cançó The Summer Knows interpretada per Barbra Streisand.
Oscar per a Yentl, també de Barbra Streisand (1983).
és nominat 27 vegades als premis Grammy i en guanya 5.

Ha composat la banda sonora de l'última pel·lícula de James Bond.

Curiositat: L’escena més famosa de la pel·lícula és probablement la del cafè, on fan un ball. Fins i tot tenim tutorials a Internet per aprendre's-el.

Les Quatre Cents Coups, François Truffaut (1959): Jean Constantin ha composat la banda sonora d’aquesta pel·lícula tan representativa de la Nouvelle Vague. És un cantautor francès nascut el 1923 a París i mor el 1997.

Ha escrit cançons que s’han convertit en estàndards, com Le feu follet, Louis Malle: (1963):

Va començar a fer classes de música amb un organista local quan va anar a viure a casa els seus avis després de que la seva mare morís. Però al cap de poc temps també va morir la seva àvia i ell i el seu germà van tornar amb el seu pare a Paris, on va seguir fent classes de piano i va entrar al Conservatori tot i que li deient que no tenia talent i el van fer fora. Ell va aconseguir tornar a entrar però els professors el miraven malament i ell va decidir anar-se’n al servei militar.

Era un home molt reivindicatiu, es va unir a un partit socialista, va experimentar amb artistes dadaistes com Marcel Duchamp… Més tard, a partir de la dècada de 1940, predominantment John Cage va presentar l'obra de Satie com la d'un inventor d'una nova i moderna expressió musical, de manera que va ser redescobert lentament i es va convertir en un precursor de moviments artístics com el minimalisme, la música repetitiva, l'ambient (anomenat "Furniture Music" de Satie) i el Teatre de l'absurd. A més del seu cos musical, Satie també va deixar un notable conjunt d’escrits sovint humorístics i enginyosos.Louis Malle va agafar les seves músiques quan ell ja era mort.

Curiositat: Erik Satie preferia que el reconeguessin com a «fonometrògraf» (el qui mesura i escriu els sons) que com a músic.

Mon manège à moi, interpretada per Édith Piaf i Mon truc en plumes cantada per Zizi Jeanmaire, així com nombroses partitures de pel·lícules.

Jean va ser autodidacta, aprèn tot sol a tocar el piano sobretot a base d’escoltar jazz.

Era un home multidisciplinar: va muntar l’orquestra de jazz “Les Gros Minets” amb uns amics, publica discos amb els pseudònim de Big César, també va aparèixer en televisió, va fer d’actor de cinema… però sobretot se’l coneix per haver escrit i composat grans èxits del moment.

Curiositat: (article sobre la banda sonora) Jean Constantin crea una relació entre música i estat d’ànim dels personatges que potencia aquell sentiment i li dona a la pel·lícula dinamisme, senzillesa i estructura. Per exemple: quan apareixen personatges infantils música rural amb notes curtes, quan el petit Antoine Doinel descobreix les infidelitats de la seva mare o inicia pensaments inquiets trobem uns girs tonals, els sons tipus '' glockenspiel '', sempre modulats, per reflectir els somnis de el jove … Sobretot en la música podem veure l’evolució del protagonista, ja que malgrat els seus constants problemes, manté sempre una actitud positiva i vitalista cap a un creixement personal i resistència al convencional .

L'últim terç de metratge és considerat com a sublim ja que l’autor ens fa una demostració de la seva varietat de registres i de la seva habilitat compositiva (escena del robatori de la màquina).

Le signe du lion, Eric Rohmer (1962): Louis Saguer, nascut el 1907 a Berlín i mort el 1997 a Paris, és el director musical del metratge de Rohmer. Està molt menys reconegut que els últims dos, aquest, de fet, és el seu gran projecte. Després d’estudiar piano, composició i direcció al Conservatori Stern de Berlín va participar en varies pel·lícules.

Però finalment, després de molts esforços es va convertir en director de la "Coral popular de París", pròxima al Partit Comunista, on compondre cançons i obres ocasionals.

Curiositat:

Cléo de 5 à 7, Agnès Varda (1962):

Curiositat: Corinne Machard va estudiar dansa i cant desde petita. Va començar a sortir en cinema a partir dels anys 50. Aquest paper en la pel·lícula de Varda és el que la va impulsar. Finalment va deixar el cinema per ocasions limitades i es va passar a la televisió. Una de les últimes pel·lícules va ser La Melodia en 2017.

Free cinema o realisme social britànic

En el Free cinema buscaven:

una estètica realista en el cinema de ficció i documental
històries creades a partir d'allò que és quotidià i compromès amb la realitat social del moment
crítica a l'artificialitat narrativa de Hollywood i a la dramatúrgia britànica
molt influenciat per la Nouvelle Vague francesa.

Un grup de joves anomenats “Els joves irats” buscaven una renovació en el cinema i volien parlar de temes que interessessin més a la classe popular, un dels principals impulsors va ser John Osborne (un escriptor).

Busquen:

treballar en grups petits
evitar els estudis
baix cost de producció
música de jazz com a banda sonora

Els primers títols són Together, O Dreamland i Momma don’t allow i recollien tots els ideals d’aquests joves, que a través de la revista Sequence van poder expressar el seu inconformisme social.

Together, Lorenza Mazzetti (1956):

Room at the Top, Jack Clayton (1959):

Saturday night and Sunday morning, Karel Reisz (1960):

The Loneliness of the long distance runner, Tony Richardson (1962):

O Lucky man!, Lindsay Anderson (1973)

Georges Delerue: Neix el 12 de març de 1925 al nord de França i mor el 20 de març de 1992 a Califòrnia. És considerat "el Mozart del cinema" ja que ha participat en les bandes sonores d'aproximadament 350 pel•lícules. El 1979 va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora per A Little Romance.

5. DIRECTORS:

Gran part dels directors i personatges importants de la Nouvelle Vague van ser intel·lectuals i crítics de cinema que col·laboraven en la coneguda revista Cahiers du Cinéma. Es van influenciar de directors com Alfred Hitchcock i Orson Welles.

També cal destacar que molts directors actuals destaquen que la Nouvelle Vague ha sigut una de les seves màximes influències.

Molts directors rebutjaven el cinema hollywoodense dels 50, i a partir d’això van crear una nova forma de filmar.

Començarem parlant dels directors més representatius de la Nouvelle Vague.

Jean-Luc Godard : Va néixer a París el 3 de Desembre de 1930, va ser una figura molt important en le cinéma de la Nouvelle Vague. Personatge revolucionari i influent, director amb un estil únic i innovador, precursor dels avenços al propi moviment de la Nouvelle Vague.

Totes les seves obres parlen de temes de caràcter personal. Va intentar donar-li al cinéma una direcció cap a l’aprofitament de l’art com a eina per parlar de temes socials i personals. Uns dels directors més autobiogràfics, les imatges de les seves pel.lícules están plenes d’imatges d’altres pel.lícules, de llibres, composicions, pintures...Com també plenes de les persones, espaisi idelas polítics que han creat la seva característica personalitat.

Pel.lícules: Al final de la escapada, Week-end, Banda aparte, la Chinoise…

O una pel.lícula sobre ell anomenada Mal Genio de Michel Hazanavicius

Jacques Rivette (1928-2016) Va ser una de les figures centrals del moviment Nouvelle Vague. Va començar escrivint articles per la revista Cahiers du Cinema en 1952, i més tard es va convertir en una figura cada vegada més influent en la revista. La seva carrera com a director cinematogràfic va començar amb un curtmetratge a principis dels 50, després va seguir amb llargmetratges tenint una carrera fins als 60 anys.

El cinema de Rivette es complexe, experimental i misteriós, les seves obres presenten múltiples trames i improvisacions extensa. La seva experimentalitat a les obres va fer, que encara que aclamat sempre pels crítics, fos una figura poc coneguda per arribar a un públic convencional.

És un dels primers cineastas de la Nouvelle Vague, va començar molt jove.

Directors com David Lynch o Jim Jarmusch diuen que s’ha nodrit i han après molt del director.

Pel.lícules: París nos pertenece; Aux Quatre Coins, Le Divertissement , L'Amour fou, Out 1 …

François Truffaut: (1932-1984) Va ser un crític de cinema, director i productor francès que va ser un dels pioners de la Nouvelle Vague, encara avui es segueix considerant una icona francesa. Durant una carrera de més de 30 anys va fer 25 pel.lícules. Crític de cinema a la revista Cahiers du Cinema, allà per les seves opinions no es va guanyar la confiança i l’apreci dels directors més tradicionals. Era conegut per fer crítiques sorprenents i a la vegada controversials. Això va fer que altres directors i la indústria del cinema en general no els hi agradés la seva presència, tant que no el van convidar al festival de Cannes al 58. Però Truffaut va començar la seva carrera com director al 55 dintre de la Nouvelle Vague, arribant fins a l’èxit, consolidant-se com a un dels grans directors de la història.

Pel.lícules: La sirena del Missisipi, La novia vestía de negro, La piel dura, los 400 golpes ( toda la saga de Antoine Donel)...

Eric Rohmer: (1920-2010) Va ser un guionista i director francés que es considerat com uns dels pares i fundadors de la Nouvelle Vague. Va començar escrivint crítiques cinematogràfiques a finals dels 40 i va ser durant anys el director de la revista Cahiers du Cinema. Va treballar també a la televisió fins que va aconseguir el seu èxit als 60 amb els seus llargmetratges.

Rohmer va començar amb un llargmetratge però que no va tenir molt d’èxit, fins el segon on ja se’l coneix com a creador d¡un gènere que és ell mateix. Mostra personatges que parlen amb honestedat sobre les seves emocions i inquietuds; com el sexe, l’amor o la mort.

Pel.lícules: Le signe du lion, La coleccionista, Mi noche con Maud, La rodilla de Clara , Cuento de verano...

Louis Malle: (1932-1995) Es va convertir en un dels directors més reconeguts de França,tant a nivell nacional com internacional. Era conegut per la varietat i amplitud del seu treball com a cineasta i documentalista, també pels seus temes controversials.

Sempre se la associat amb els directors de la Nouvelle Vague, el debut de Malle va precedir l’arribada del moviment però se’l considera més un tradicionalista que un iconoclasta, en la matèria.

A la seva carrera va aspirar a tocar-ho tot, des de dramas humanístics, comèdies, documentals...També exploraba temes més tabú socialment i políticament parlant, com el suïcidi, l’incest o la col.laboració francesa amb els nazis.

Pel.lícules: El mundo del silencio, louis malle zazie dans le métro, Le souffle au coeur, Lacombe Lucien, elevator to the gallows...

Agnès Varda: (1928-2019) Va ser una fotògrafa consumada abans de recurrir al cinema. Va començar dirigint una primera pel.lícula que va anticipar els mètodes de producció i l’estètica de la Nouvelle Vague. Més tard es va convertir en un membre destacat del moviment amb èxit internacional.

Va treballar constantment, tant en documentals com fent drames; tot creant un llegat cinematogràfic únic i personal. A les seves pel.lícules destaquen la seva llibertat estilísticam l’èmfasi en el realisme i el simbolisme, i el seus comentaris socials i polítics. Ella va anomenar el seu cinema amb el el seu propi terme “cinécriture”, per il.lustrar les seves tècniques de narració.

A diferència de molts dels seus companys Varda no era aficionada al cinema quan va començar. El descobriment, la provocació i l’esforç per arribar a una comprensió de la societat i la humanitat, son les característiques de les seves pel.lícules, però Varda mai es va voler encaminar cap a un sol estil. Al llarg dels seus més que 60 anys de carrera, va canviar sense esforç entre llargmetratges de ficció, documentals i curtmetratges.

Pel.lícules: La pointe courte , Cleo del 5 al 7, Caras y lugares, La pointe courte, Jane B, Black Panthers...

Alain Resnais: (1922-2014) Va ser el director de cinema més aclamat internacionalment, les seves imatges inolvidables s’han convertit en part de l’imaginari col.lectiu de la història del cinema. Preocupació pels temes del temps, la memòria i la seva deslumbrant exploració de la tècnica cinematogràfica el convertiren en un dels cineastes més influents, distintius de França durant els 60.

Resnais va treballar contínuament des de finals dels 40, deleitan als cineastes, desconcertant a diversos i emputxant contínuament a si mateix, amb diferents gèneres.

Les seves pel.lícules representaven l’actitud que els clàssics d’aquella època precidien.

Pel.lícules: Hiroshima mon amour, muriel, La guerra s'ha acabat, L'Année dernière à Marienbad….

Jacques Demy: (1931-1990) Director de cinema.Primer estudià Belles arts però després es va tresalladar a París per estudiar tècniques de la fotografia i del cinema. Els seus primers passos profesionals al cinema van ser com director publicitari i com ajudant de direcció dels documentals de Georges Rouquier. També el matèix temps va dirigir curtmetratges amb companys d’estudis i amics com Truffaut o Jacques Rivette.

La seva primera pel.lícula va ser Lola, amb la que va arribar a l’èxit, considerada una de les millors pel·lícules de la Nouvelle Vague. Una vegada aconseguit l’èxit va seguir la seva carrera amb diferents pel.lícules, encara que en algunes segueix utilitzant el seu personatge preferit, Lola. La seva parella sentimental va ser la directora Agnès Varda.

Va posar molta importància a la trama i a la música en les seves pel.lícules.

Pel.lícules: Lola, Los paraguas de Cherburgo, Las señoritas de Rochefort, Estudio de modelos ….

6. ACTORS:

Normalment al repartiment de les pel.lícules hi havia actors i actrius sense experiència prèvia,

cares noves que aportaven distinció. Els actors i les actrius de la Nouvelle Vague en l’actualitat

s’han convertit en icones Pop, chic. Al nostre imaginari col.lectiu veiem imatges en blanc i negre,

de barrets, cigarrets i nois de cabell curt… Personatges que discuteixen d’aspectes de la condició humana durant llargs diàlegs i mostren la seva vida quotidiana sense cap pudor però de les

formes meny sospitoses.

Anna Karina: (1941- 2019) Va néixer a Copenhague amb el nom de Hanne Blarke. Els seus inicis van estar vinculats al mon

de la moda per la seva evident bellesa. Va protagonitzar diversos anuncis publicitaris com

a model al seu país natal fins que va aconseguir amb tan sols 18 anys. Va conèixer a Coco Chanel

i a Pierre Cardin, convertint-se en una model molt desitjada; el seu nom passa a ser Anna Karina

per un curt al que va participar, com a recompensa. Aquí és quan coneix al director Jean-Luc Godard

amb qui va estar casada fins al 1967. Aquest va fer d’ella una estrella que va brillar durant tots els 60. També se la considera una de les figures importants que va impulsar la Nouvelle Vague, juntament amb el seu marit i director.

Posteriorment es va dedicar a escriure, dirigir, i actuar en pel.lícules. Recentment se la coneixia, i es va dedicar més al món de la música.

Pel.lícules: banda à part, Perriot el boig, le petit soldat, my life to live…

Corinne Marchand: (1937-) Va néixer a França, va estudiar cant i dansa a la seva infància,

i a la seva adolescència va treballar a revistes i operetes.

Va començar aparèixer al cinema a mitjans dels anys 50 on va treballar a un musical

dirigit per Vincente Minnelli i protagonitzat per Leslie Caron.

Però no va ser fins els 60 quan va aconseguir els seus millors papers, un d’ells fent de

Cleo a la pel.lícula d’Agnés Varda “Cleo de 5 a 7”.

A partir dels 70 va treballar molt més a la televisió i el cinema el va anar deixant progressivament. Solament en moments esporàdics ha tornat ha treballat en diverses pel.lícules.

Pel.lícules: “Cleo de 5 a 7”, “Gigi”, “Nunca Pasa Nada”, “Arizona Colt”, “La Melodía”

Jean Seberg: (1938-1979) Jean era una actriu estadounidenc que va se la considera musa de la Nouvelle Vague, apart de ser també una activista política.

Directors con Jean-Luc Godard o Otto Preminger són uns dels molts noms amb els que va participar l’actriu. És important destacar que va encaixar tant en el cinema francés del moment com en algún projecte de Hollywood, va decidir alternar les dues ofertes que se li proposaven.

El seu primer paper va ser protagonitzar Juana de Arco d’Otto Preminger. Va guanyar el paper en un casting de més de 18.000 aspirants i l'actriu acabava de complir els 18 anys.

El segon projecte va ser Bonjour Tristesse també a les ordres del director austríac. Les dues pel.lícules no van tenir molt d’èxit però encara així va ser trida en un paper per treballar per Godard, el propi director la va voler i així es va convertir en la musa de la Nouvelle Vague. Ella sempre va tenir més predilecció per el cinema europeu que per l’americà.

A part de la seva vida professional com actriu Jean, durant tota la seva vida, va defensar els drets dels col.lectius més defavorits a un i al altre costat del oceà Atlàntic. El problema per ella comença quan el FBI la va identificar com simpatitzant del moviment Panteres Negres, va ser objecte d’una campanya de descrèdit als Estats Units.

Resulta que l’actriu mantenia relacions sentimentals amb un dels activistes Hakim Jamal. Quan el FBI es va enterar va anar darrere per tacar la seva reputació fins arribar a destruir la seva carrera. Quan es van enterar que estaba embarazada van escampar la bula de que era el fill de Hakim però en veritat feia temps que ella ja no el veia; el fill era d’un mexicà que havia conegut en un rodatge. Tota la pressió contra ella la va acabar alterant i això va afectar al part del bebé que va morir pocs minuts de nèixer. Tot això va afectar a Jean qui es va intentar treure la vida un cop i després de dos anys finalment ho va aconseguir.

Pel.lícules: Juana de Arco, Al final de la escapada, Bonjour tristesse

Jean-Pierre Léaud: (1944-) La seva trajectòria com actor va començar només amb catorze anys a la pel.lícula 400 cops de Truffaut. Per ell va treballar fins 20 anys i així es va convertir en una figura molt important de la Nouvelle Vague, sobretot amb el personatge Antoine Doinel que era l’alter ego del director. Protagonitzant la saga de Antoine amb 5 pel.lícules, però també altres pel.lícules de Truffaut com les dues angleses i el continent.

Fora del món Truffaut va treballar també per altres influents directors al llarg de la seva vida; com Jean Eustache, Jean-Luc Godard, Bernardo Bertolucci, Pier Paolo Pasolini, Aki Kaurismaki, Tsai Ming-Liang i Olivier Assayas.

Kaurismaki li va donar papers diferents als habituals de Leaud perquè, en paraules del director finès, sempre s'ha dit que Léaud fa de si mateix.

També cal destacar que ha treballat, a part del cinema, al teatre i a la televisió també amb cert èxit. I ha guanyat diversos premis per les seves interpretacions.

Pel.lícules: Les Quatre Cents Coups, Antoine et Colette, Baisers volés, Domicile conjugal, Domicile conjugal, Les dues angleses i el continent, Pierrot le fou, J'ai engagé un tueur

Jean-Paul Belmondo: (1933-)

Va ser un actor francès que va marcar i canviar el model d'home al cinema.

Va néixer en un barri burgés de París amb una familia d'artistes, i per les seves venes també corre sang italiana.

La seva família volia educar-lo en la bona educació però ell era un noi actiu i aventurer i sempre li van interessar més els esports. Als 17 per una crisis, tenia tuberculosi, va decidir que volia ser actor.

Va començar la seva carrera al teatre i va seguir tot i que tenía moltes queixes pel seu comportament.

A mitjans dels 50 va començar la seva carrera al cinema, primer amb pel.lícules insignificants fins que Chabrol el va contractar. Godard es va fixar en el noi i el va contractar després donant-li encara més èxit.

A partir d'aquí va entablar una amistat amb el director i va seguir treballant per aquest.

A partir d'aquí ja es va establir la seva fama i va treballar amb diversos directors.

Belmondo va inventar la fascinació per els abdominals cincelats dècades abans de Marky Mark.

Pel.lícules: Una doble vida, Al final de la escapada, Pierrot, el loco, En Dos mujeres

Catherine Deneuve: (1943-) Actriu francesa coneguda per la seva bellesa, elegància i la seva gèlida presencia. Va ser musa de directors com Luis Buñuel, Roman Polanski o François Truffaut. Una de les actrius més fascinants del s. XX.

Va néixer a una família d’actors com el seu pare Maurice Dorléac o la seva germana gran Françoise Dorléac.

El seu primer debut va ser al 56 però no va arribar la fama fins a la dècada dels 60. Concretament treballant pel director Jacques Demy participant a un musical romàntic de la Nouvelle Vague. Més endavant va trobar els seus millors paper treballant amb Roman Polanski i amb Luis Buñuel.

En un altre època va treballar amb Truffaut i amb Michelle Deville. La seva vida amorosa va ser molt agitada, mantenint molts romanços sonats, entre ells, amb Marcello Mastroianni, amb qui va tenir a la seva filla Chiara, i també amb Omar Sharif, Roman Polanski o Dean Martin.

També va treballar per Hollywood en una època i però normalment la gran majoria dels projectes en els que treballava era cinema europeu.

Als 90 el seu talent com intèrpret va ser molt valorat, ja que sempre s’havia valorat més el seu físic que la seva interpretació.

Actualment encara se la pot veure tant al cinema francès, com l’europeu i una mica a Hollywood.

Pel.lícules: “Les Collégiennes”, “El Vicio y La Virtud”, “Los Paraguas De Cherburgo” , “Repulsión”, “Benjamin, Diario De Un Joven Inocente”,“La Sirena Del Mississippi”

Claude Jade: (1948-2006) Des d’un inici va estudiar a l’escola d’art dramàtic. Després es va traslladar a París on va treballar tant a la televisió com al teatre. Va començar a treballar al cinema treballant per François Truffaut fent de la xicota del seu alter ego Antoine Doinel. El seu debut a la pantalla va causar gran rebombori que la va portar a la fama. La crítica estatunidenca Pauline Kael considera que Claude Jade “sembla una Catherine Deneuve menys etèria, més pràctica”.

Un cop guanyat l’èxit Claude va treballar amb directors com Alfred Hitchcock, més tard amb Edouard Molinaro.

Després la televisió li va permetre mantenir contacte amb la interpretació però des del punt de les sèries.

Finalment va morir de càncer als 58 anys.

Pel.lícules: Baisers volés, Domicile conjugale, L'amour en fugue, Topaz, L'île aux trente cercueils

Eddie Constantine: (1917-1993) Va ser un actor i cantant estadounidenc conegut més al cinema Europeu.

La seva carrera va començar a principis del 50 quan va marxar a Europa, a París. Allà va cantar a cabarets fins que Edith Piaf el va descobrir i el va escollir per participar en un musical; més endavant ell la va ajudar amb la traducció dels seus últims llançaments a l'anglès.

Als 50 Constantin va ser una estrella a França per les sèries en les que participaba. Més tard va millorar la seva interpretació i fama, entrant a la Nouvelle Vague treballant amb Godard per primer cop, i amb qui tornaria a treballar més endavant.

Als 60 deixa de ser una figura important a França i decidèix modura-se a alemanya ja que estaba casat amb una productora del país.

Ell sempre va destacar que la interpretació estaba en un segon pla, que la música i el cant eren més importants per ell però que la interpretació li donava de menjar, molt més que cantar.

Encara així va seguir treballant amb Godard i també va treballar amb Rainer Werner Fassbinder i Lars von Trier on cal destacar la seva interpretació a Europa.

Pel.lícules: Europa, Alphaville, Beware of a Holy Whore, Germany Year 90 Nine Zero, Lemmy pour les dames

7. GUIONISTES:

Encara que alguns directors de la Nouvelle Vague van començar a escriure les seves obres, apart de dirigir-les; normalment cada director es buscava un bon guionista per les seves històries. Hi ha alguns que són llegenda i que van ser el guionista estrella de molts directors.

Molts es movien també en el mateix ambient que els directors, la famosa revista Cahiers du Cinéma.

Jean Gruault: (1924-2015) Jean Gruault va ser un guionista francès que treballar per els directors més importants de la Nouvelle Vague.

La seva carrera al món cinèfil parisenc va començar als 40. Va firmar el seu primer guió al 58 quan va escriure per Jacques Rivette “París nos pertenece”. Abans d’aquella pel.lícula va esciure crítiques a la revista Cahiers du Cinéma.

Després ja va començar a treballar amb Godard però sobretot amb Truffaut amb qui va escriure molts projectes. Després el director el va recomanar cap al cinema italià amb Roberto Rossellini amb qui va treballar al 61. No va deixar de treballar amb els directors de al Nouvelle Vague després d’obrir les possibilitats de feina. Amb Truffaut es amb el que més va treballar al llarg de la seva vida.

També va ser un gran actor, i encara que l’escriptura era la seva prioritat, va participar en alguna pel.lícula de la Nouvelle Vague com actor. Fins i tot en algunes que ell mateix havia escrit i que estaba dirigint Truffaut.

Pel.lícules: París nos pertenece, Vanina Vanini , Jules y Jim, Los carabineros

Marguerite Duras: (1914-1996) Duras va ser una coneguda novel.lista, dramaturga, guinista i directora de cinema francesa.

Marguerite va tenir un paper molt important en aquell moment de canvis i aquell ambient bohemi.

Va ser un dels pilars fonamentals per molts directors estrella del moviment.

La seva traumàtica infància va marcar molts les seves obres posteriorment. Abans de dedicar-se al món de l’art en diferents disciplines va estudiar dret, matemàtiques i ciències polítiques. I més endavant va treballar un temps com a secretària en el ministeri de les Colònies.

Es va casar al 39 i al 42 va tenir un fill que va morir. A la segona guerra mundial va participar en la Resistència Francesa. El seu bàndol va patir una emboscada però ella va aconseguir escapar. El seu marit no va tenir tanta sort i va entrar en un camp de concentració, del que sortiria uns anys més tard.

Va militar el Partit Comunista Francès (PCF) però al 55 fou expulsada. Als 50 comença la seva trajectòria com a novel.lista on es donà a conèixer amb una novel.la autobiogràfica. Ja de seguida, apart d’escriure novel.les va també probar la dramaturgia i després va escriure guions per grans directors de la Nouvelle Vague. I també alguna vegada va dirigir la seva pròpia pel.lícula.

La mateixa vida de l'escriptora és una novel.la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l'amor, l'alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desitjos fulgurants també. Un personatge ineludible a la vida de Marguerite Duras: la seva mare. El desamor maternal va marcar tota la seva vida i va fer d'ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres.

Pel.lícules: Hiroshima, mon amour, Les Viaducs de la Seine et Oise, L'Amante Anglaise, La Musica, Les Enfants

Novel.les: Les Impudents, La vie tranquille, l'amant

De nou destaquem que ella mateixa va ser la guionista de totes les seves obres i per tant també ha d’estar dintre d’aquesta llista.

Pel.lícules: La pointe courte , Cleo del 5 al 7, Caras y lugares, La pointe courte, Jane B, Black Panthers…

Eric Rohmer: (1920-2010) Va ser un guionista i director francés que es considerat com uns dels pares i fundadors de la Nouvelle Vague. Va començar escrivint crítiques cinematogràfiques a finals dels 40 i va ser durant anys el director de la revista Cahiers du Cinema. Va treballar també a la televisió fins que va aconseguir el seu èxit als 60 amb els seus llargmetratges.

Pel.lícules: Le signe du lion, La coleccionista, Mi noche con Maud, La rodilla de Clara , Cuento de verano...

De nou destaquem que ell mateix va ser guionista de totes les seves obres i per tant també ha d’estar dintre d’aquesta llista.

Pel.lícules: El mundo del silencio, louis malle zazie dans le métro, Le souffle au coeur, Lacombe Lucien, elevator to the gallows…

Alain Robbe-Grillet: (1922-2008) Alain va ser un escriptor, guionista i cineasta francès. Considerat un dels caps del nouveau roman, va ser elegit a l'Académie française el 25 de març del 2004. La seva esposa fou la novel·lista Catherine Robbe-Grillet que publicava sota el pseudònim Jeanne de Berg.

En un inici va estudiar i es va sacar la carrera d'enginyeria agronòmica, al 45 va fer servei obligatori a Alemanya. Al tornar va treballar per a l'institut nacional d'estadística i d'estudis econòmics (INSEE) a París. Del 49 al 51, apart de treballar com enginyer a l'institut de fruita, va haver de viatjar per diferents colònies com Marroc, Guaiana Francesa, Martinica i Guadalupe. Al mateix temps va començar a escriure fins que la va abandonar per dedicar-se completament a la literatura.

Al 53 publica la seva primera obra i que va tenir moltes bones crítiques des d’un inici. Ja als 60 es va ficar més en el món del cinema i va escriure importants guions per les pel.lícules de la Nouvelle Vague. Sobretot va escriure pel director Alains Resnais. El nouveau roman es caracteritza per un grau d'objectivitat portat al punt en el qual l'autor no intervé amb les situacions o els personatges i moltes vegades els personatges són només espectadors d'un món d'objectes que semblen cobrar el principal valor.

Pel.lícules: El año pasado en Marienbad, La Inmortal, Trans-Europ-Express, El hombre que miente, El Edén y después, La Bella Cautiva, Un ruido de locura

Suzanne Schiffman: (1929-2001) Suzanne va ser una guionista i directora molt important que va treballar amb grans directors de la Nouvelle Vague.

De la seva vida personal cal destacar primer que la seva mare va ser detinguda per la Gestapo i ella va viure amb el seu bessó i totes les cuidadores que els criaven. Més endavant va estudiar història a la Sorbonne després de la guerra.

Més endavant va començar a escriure guions treballant sobretot amb Truffaut però també en ocasions va treballar amb Godard i d’altres amb Rivette o amb Demy. Moltes vegades els guions eren projectes a dues mans, es a dir, els directors també participaven en la creació del guió activament. I a part dels guions per altres directors va crear les seus propis projectes.

Pel.lícules: Joelle, Femme de papier , Le moine et la sorcière , Hurlevent , Vivement dimanche!, Bande à part , Une femme est une femme, Lola

Marcel Moussy: (1924-1995) Marcel va ser un guionista i director, sobretot director televisiu, que va treballar en moltes ocasions amb directors estrella de la Nouvelle Vague i en ocasions va dirigir les seves pròpies creacions.

No sabem molt de la seva vida personal. Destaquem que en la gran major part dels seus treballs cinematogràfics va treballar per Truffaut escrivint els guión molt importants pel director, com per exemple Les Quatre Cents Coups.

Pel.lícules: Les Quatre Cents Coups, Tirad sobre el pianista, three men on a horse, La prisonnière, ¿Arde París?

8. TÈCNICA:

La Nouvelle Vague es caracteritza per ser un moviment que contradiu el cinema comercial i les grans maquinàries de Hollywood, per tant, les seves tècniques de rodatge també son el contrari que la dels grans equips americans. Per poder dur a terme una pel·lícula de la Nova Onada és necessitava el mínim d’equip, material i pressupost, els directors solien portar una cámara lleugera a l’hombro i un petit equip de so sincronitzat a la imatge. La càmera ideal per rodar va ser l’Arriflex 35, també va ser la més famosa i publicitada.

En quant a moviment hi ha una gran quantitat de travellings, també es veuen més moviments bruscos dels que podem trobar en una cinema més comercial. Per tenir una perspectiva més realista i acostar-se a l’espectador es fan servir molts pla detall, picats, contrapicats i com hem mencionat abans travellings. L’ordre d’aquests plans és alterat pel director a postproducció.

El sons que escoltem, deixant a banda la música, casibé sempre són sons en directe, els hi agraden molt els sons naturals que genera l’escena mateixa. En les obres de molts directors escoltem com el so natural del moment casibé que tapa el propi diàleg dels actors.

La gran majoria de les obres són en blanc i negre ja que el preu del vídeo en color era molt elevat i disposaven d’un pressupost baix però també podem trobar pel·lícules en blanc i negre.

En quant a llum es trenquen les normes també imposades per Hollywood. Aquestes normes deien que eren necessàries quatre llums per rodar: llum principal, llum de farciment, contrallum i llum de fondo. La Nova Onada deixa enrere tot això i agafa com a font principal de llum la llum del sol. Les tècniques més popular són:

Exposició a la sombra, deixant el sol sobreexposat.
Tècnica High Key, baixa exposició general creant densitats i un enorme ventall de tons.
Filmació en condicions de llum desfavorables.
En interiors s’aprofita la llum natural que entra de portes i finestres. Quan és necessària llum artificial es fa a través de llenços o paper difusors o fet-la rebotar contra parets o panells. Amb aquestes tècniques es busca que tot sembli llum natural i eviten les llums típiques d’estudis de rodatge.

9. PUBLICITAT:

La publicitat de les pel·lícules de la Nouvelle Vague, es caracteritza per tenir i dissenyar uns cartells que hi predomina l’art del dibuix, el collage i de la fotografia en blanc i negre, juntament amb lletres grans que mostren i fan veure el títol.

Alguns exemples de cartells d’algunes pel·lícules molt conegudes del moviment de la Nouvelle Vague som els següents:

Ex: Al final de la escapada/ À bout de souffle (1960), Jean-Luc Godard.

Ex: Bande à part (1964), Jean-Luc Godard.

Ex: Les Quatre Cents Coups (1959), François Truffaut.

Ex: Cléo de 5 à 7 (1962), Agnès Varda.