LÍNIA CLARA
ESTILS DEL CÒMIC
QUÈ ÉS?
La línia clara és un estil d'historieta gràficaté que té una bona part del seu origen en el còmic francobelga. A Espanya la polèmica de la línia clara esclata l’any 1984 i té el seu origen en la revalorització d’una sèrie d’historietes francòfones destinades a un públic majoritàriament infantil i juvenil, en especial de l’obra d'Hergé, cèlebre principalment pel seu destacat personatge Tintín. La revista Cairo serà la que acollirà el màxim de dibuixants associats amb el moviment de la línia clara. No obstant, les revistes Bazofia i El Polvorón Polvoriento també van atreure a molts lectors i van tenir molt èxit.
PERQUÈ ES CARACTERITZA?
Normalment la línia clara es defineix i es caracteritza per:
-
Una delimitació amb una traç negre depurat i regular dels personatges, decorats,...
-
Els escenaris solen ser tractats de forma realista mentre el dibuix del personatges està fet amb trets caricaturescos.
-
Els arguments acostumen a ser del gènere d'aventures, es presenten històries d’aventures amb personatges locals i tocs costumistes que participen d’una claredat que també es fa evident al guió.
-
La linealitat i tendència a la geometrització del dibuix, el qual es presenta acabat i amb un traç continu,
-
L’absència de taques.
PRINCIPALS REFERENTS I ARTÍSTES:
El principal referent de la línia clara és Hergé, però l'Escola de Brussel·les o Escola de Tournai està composta per altres autors com Edgar P. Jacobs, Jacques Martin i Bob de Moor.
En el còmic en català el màxim referent de la línia clara seria Josep Maria Madorell, encara que ell mateix, parlava del seu estil com una evolució de l'obra que havien realitzat els grans mestres catalans uns anys abans, sobretot la de Junceda. Altres autors que se solen relacionar amb aquest estil serien Mique Beltrán, Guillem Cifré, Max, Sento, Daniel Torres, Pere Joan, ...
BIOGRAFIA I WEBGRAFIA:
GEORGES RÉMI (HERGÉ)
Georges Rémi nascut al 1907 a Etterbeek, Bèlgica i mort al 1983 a Brusel·les, va ser un dibuixant i guionista de còmics belga. Al 1929 va aparèixer la primera de les famoses aventuras del peculiar reporter Tintín, titulada Tintín en el país dels Soviets, que pel seu caràcter anticomunista no va ser reimpresa fins l'any 1977. A partir d'aquesta primera publicació, Hergé no va deixar de publicar nous episodis de
les aventures del personatge que el va fer mundialment famós, Tintín, gràcies al qual es va convirtir en un dels més prestigiosos mestres de la historieta i del gènere Línia Clara.
Georges Rémi, conegut com a Hergé, ja dibuixava las set anys. Al 1921 va ingresar als Boy Scouts. Amb ells va realitzar els seis primers viatges per Espanya, Austria, Suïssa i Itàlia. El 1925 va entrar a traballar al diari Le Vingtième Siècle i va seguir col·laborant a aLe Boy-Scout Belge, on va publicar la seva primera sèrie a on hi feia protaonista un altruista personatge d'origen escultista anomenat Totor, que més endavant es transformaria en el periodista Tintín al 1929. Milú, junt amb Tintín, neix també el 1929.
Tintín és un personatge que ja forma part de la cultura universal. La seva capacitat per a lluitar contra injustícies, la seva valentia per a enfrontar-se a la tirania, l'ha convertit en un mite modern, heroi de ficció admirat i volgut. Conèixer a Tintín significa conèixer a Milú, al capità Haddock, a Dupont i Dupond, a la Castafiore, al professor Tornasol, a Rastapopoulos, a Néstor, la carnisseria Sanzot...
Tintín representa a l'amic que tots desitjaríem tenir: periodista que recorre el món vivint fantàstiques aventures, bona persona i valenta com a pocs, amic dels seus amics i que compta amb la fidelitat de Milú, el gos més conegut per a molts. Els altres personatges són un retrat social, un autèntic mostrari de personalitats, amb les qualitats i els defectes humans.
S'han fet diverses adaptacions cinematogràfiques de la sèrie, tant en dibuixos animats com en cinema d'imatge real. Les dues pel·lícules produïdes amb actors reals, Tintín i el misteri del toisó d'or (1961) i Tintín i les taronges blaves(1964), van ser desenvolupades a partir de guions originals i no dels àlbums anteriors. No obstant, en la seva producció no va intervenir personalment Hergé.
Les pel·lícules d'animació, excepte Tintín i el llac dels taurons (1972), són adaptacions dels àlbums de la sèrie i segueixen un mateix model per a reduir el problema que suposaven les variacions que cada personatge havia anat experimentant en les historietes al llarg dels seus cinquanta anys. La banda sonora, a càrrec de Ray Parker, va contribuir a dotar a la sèrie d'un caràcter de pel·lícula d'aventures, allunyant-la de l'aire més infantil d'altres adaptacions.
